Hi havia una vegada un fuster que vivia sol en una casa molt vella, abandonada en un poble que ni ell mateix coneixia. Aquest fuster, doncs, tenia molta traça a fer tota classe de mobles: en feia de grans, de petits, de nous, de vells, d'alts, de baixos, de macos i de lletjos. Però la seva afició era fer petits invents, amb els que poder-se distreure.
Un bastant bon dia, aquest fuster va fer un invent revolucionari. Va construir la primera màquina d'esperar de la història, i de la prehistòria també. Aquesta petita màquina (mida de butxaca) tenia la facultat d'esperar events importants, per no haver de fer-ho les persones. Així, l'impacient fuster, podia acabar una taula i quatre cadires (o una cadira i quatre taules, no ho recordava gaire bé), que tenia per encàrrec, sense preocupar-se de que, per exemple, fos el seu aniversari.
Un dia, el fuster va anar a jugar un partit de futbol amb uns vells coneguts i, com que li va tocar fer de porter, va decidir posar la màquina perquè esperés la pilota mentre ell es comprava una bossa de pipes pelades amb sal i gust a maduixa. Però quan va arribar la pilota a la porteria tots es van adonar del gran defecte de la màquina d'esperar: com el seu nom indica, podia esperar que arribés la pilota, però quan això passava no podia pas parar-la. I per culpa d'això van perdre el partit. L'home, que era de molt mal perdre, es va enfadar tant que va llençar la màquina fins una altra realitat, i mai més se'n va saber d'ella.
