18 de maig 2016

Direccions

Gira a mà dreta i camina en cercles fins que arribis al teu destí.

20 de març 2016

Fregant-se les mans

Roba fosca,
mirada verda,
és una mosca
de la merda.

22 d’abr. 2015

Simbología

Por ti mataré una flor,
arrancándola del suelo.
¡Qué bien te sienta, mi amor,
su cadáver en tu pelo!

31 de des. 2014

Està malament!

Aquesta espiral està del revés.

21 de nov. 2014

Una nena que es deia Pandora

Hi havia una vegada una nena que es deia Pandora.

A la Pandora li agradava jugar al pati amb els altres nens i nenes, i era especialment hàbil trobant els millors amagatalls quan jugaven a fet i amagar. Les seves assignatures preferides eren música i gimnàstica.

Després del cole mirava els dibuixos a la tele, i de tant en tant jugava amb el seu pare, que estava a l'atur i per això podia estar a casa amb ella. Però, és clar, la Pandora no sabia que volia dir estar a l'atur, era massa petita.

A l'hora del pati, sempre esmorzava el mateix: galetes amb xocolata. Era el seu esmorzar preferit. Cada matí, el seu pare li embolicava unes quantes galetes amb paper de plata i les hi guardava a la butxaca petita de la motxilla, acompanyades d'una mica de xocolata.



Les galetes amb xocolata li agradaven tant, però tant, que no podia entendre que la resta dels nens no en volguessin menjar també cada dia.

Un cop va pensar que potser era perquè la resta de nens no havien provat les galetes i la xocolata tan bones que el seu pare li preparava. Així que aquell dia, a l'hora del pati, es va decidir a repartir el seu esmorzar entre els altres nens, perquè les poguessin provar.

- Gracies, però és que a mi no m'agrada la xocolata! - Li va dir el Xavi, que era el nen més petit (d'edat i d'estatura) de la classe.
- Però si la xocolata és la cosa més bona del món! - Li va contestar ella.
- La xocolata te color de caca i és fastigosa. I si en menges massa et sortiran caries a les dents! - Va dir el petit Xavi, senyalant-li la boca.
- Tens por de les caries i per això no vols menjar xocolata! - Va concloure la Pandora, i va marxar a oferir el seu esmorzar a algú altre.

- Les galetes amb xocolata són bones, però a mi m'agrada esmorzar alguna cosa diferent cada dia - Li va explicar la Paula, una nena que sempre seia amb la Pandora a música.
- Però per què vols menjar res més, després de provar el millor esmorzar del món? - Va replicar la Pandora, amb sorpresa.
- A mi m'agraden totes les coses diferents que menjo! Menjar el mateix cada dia és un avorriment. - Li va intentar fer entendre la Paula.
- El que dius no té ni cap ni peus! - Va deixar anar la Pandora.

Es va passar tot el pati intentant fer entendre als altres nens que el que ells esmorzaven no era tan bo com les galetes amb xocolata, però no va aconseguir convencer a cap dels seus companys de classe, i a sobre s'havia quedat sense esmorzar per ella. - Són uns cap cuadrats - pensava enfadada - tan acostumats a menjar coses dolentes, que no s'adonen del que és bo de veritat.



Després de classe, com cada dia, el seu pare la va anar a buscar al cole i la va portar a casa.

- Si el Xavi provés el meu esmorzar, s'adonaria de que fins ara ha estat equivocat. - Rumiava aquella nit, estirada al llit abans de dormir.

Així doncs, l'endemà va decidir tornar-ho a provar amb uns altres mètodes. Va obligar al Xavi, que com que era el més petit no es podia defensar, a que es mengés les seves galetes amb xocolata. La Pandora es tornaria a quedar sense esmorzar, però estava convençuda que així li obrirà els ulls al Xavi. En el fons, li estava fent un favor!

- Que me'n dius ara? A que és molt millor que el teu esmorzar fastigós? - Va dir convençuda.
- No! No ho és! - Plorava el Xavi, mentre s'escapava de la Pandora i corria cap a la senyoreta.
- Si et xives ets un xivato! - Va cridar-li la Pandora, asustada de veure venir que la renyarien.

I tant que la van renyar. El Xavi va vomitar sobre la senyoreta. No us en donaré detalls, però allò era certament desagradable. Tots els nens ho van veure, i més d'un va sentir també ganes de vomitar. A la Pandora la van castigar tota l'hora del pati sense jugar. Enfadada, li cridava a la senyoreta - A sobre que jo m'he quedat sense esmorzar!



I avui, han passat vint anys d'aquell dia. Des d'aleshores, el Xavi no pot ni veure les galtes ni la xocolata. La seva sola olor el posa malalt i li fa venir ganes de vomitar.

I la Pandora, encara avui, pensa que els altres són estúpids quan no fan el mateix que ella. Que no són feliços.

11 de nov. 2014

Escalfant-se les mans

De roig i groc
en sóc tot.
-el foc

27 de maig 2013

El nen i el pomer

Una poma, dues pomes,
tres pometes té el pomer

Si el nen juga a sota l'arbre
les pomes juguen amb ell.

Creixen sanes i ben bones,
tan dolcetes com la mel.

Si el nen se les menja totes,
creixerà aviat també.

Serà gran com aquell arbre
Alt i fort com el pomer.

On juga totes les tardes,
on ell s'ho passa tan bé.

24 de maig 2013

He anat al metge

M'ha vist tot tan malament, que m'ha extirpat.

25 de febr. 2013

Després d'escombrar

S'ajupia a esnifar la ratlla de pols que mai acaba d'entrar al recollidor.

13 de febr. 2013

L'arbret del jardí

Hi havia una vegada un arbre petitó. L'arbret vivia feliç al jardí d'una casa d'humans, que el cuidaven i el regaven. A l'estiu, les formigues se li enfilaven a les branques i li feien pessigolles, i a l'hivern el vent el feia ballar i li remenava les fulletes. I així, l'arbre creixia feliç.

A vegades, però, sense saber per què, els humans li tallaven les branques més baixes, que no els agradaven, i l'arbre es quedava tant trist i ensopit que ni el pessigolleig de les formigues l'aconseguia animar. Cada cop que el podaven, l'arbre plorava i plorava, però els humans mai l'escoltaven. I ell no ho entenia pas: perquè quan els humans li parlaven a ell, ell sempre els escoltava.

Un dia, quan era més gran, una heura trepadora se li enfilà pel tronc i li va dir: -Arbret, arbret, tu que ets tan alt i fort, com permets que aquests miserables humans et tallin les teves branques i no et deixin créixer tranquil? -Bé, heureta -va dir l'arbre-, els humans sempre m'ho han fet, això, però ells també em cuiden i em reguen... és la manera en que vivim junts. -Ai! Arbret, arbret, tan gran i encara tan innocent -li va contestar l'heura-, tu als humans no els necessites per res, no veus que la pluja ja et regarà, i els animals que viuen a les teves branques et cuidaran millor que ho fan aquests humans? -No ho sé, heureta, -va dir l'arbre, confós-, potser tens raó, però que hi puc fer jo, si els humans em tallen les branques que no els agraden? -Escolta'm, arbre, -li va indicar l'heura- si els humans t'empipen, només has d'estendre les teves arrels per sota de casa seva, i fer-les créixer i créixer fins que el terra s'aixequi i les parets s'esquerdin, així n'aprendran! -No, heureta! -va exclamar l'arbre- en el fons els humans són els meu amics i no els hi vull trencar la casa... I ara ves-te'n, que les teves fulles em tapen el sol i m'espatllen l'escorça! -Bé, arbre, com tu vulguis... però ja t'ho trobaràs -va concloure l'heura, i es va desentortolligar del tronc.

I així l'arbre, any rere any, plorava mentre aguantava les podes. Poc a poc, però, els seus plors i la seva tristesa s'anaven convertint en odi cap als humans. Un mal dia, desolat perquè els humans l'havien tornat a podar, va recordar els consells de l'heura, i va començar a fer créixer les seves arrels per sota de la casa dels humans. Al principi ni se'n van adonar, doncs les arrels de l'arbre creixien molt a poc a poc, però any rere any, poda rere poda, l'arbre enfadat feia les arrels més i més grosses.

Poc a poc, les esquerdes van començar a aparèixer a la casa dels humans. Quan se'n van adonar, preocupats, van cridar al millor expert que hi havia al poble, per a que als aconsellés. -Això que us ha passat és un cas ben típic de danys per arrels, per haver deixat que aquest arbre vostre creixi massa. Que ja el podeu cada any? Em sembla que li haurem de tallar la meitat de les branques perquè pari de créixer! Tranquils, que us faré un bon preu, preu d'amic!- I acte seguit van arribar els jardiners amb les seves potents motoserres. L'arbre es moria de por! Plorava, demanava perdó, cridava i cridava, però el soroll de les motoserres retronava més fort que les seves súpliques, i ningú no el va sentir ni escoltar.

Quan els jardiners van marxar, els humans de la casa van mirar l'esquifida aparença de l'arbre, completament espatllat, i es van posar molt tristos. -No hi havia més remei- van pensar, i se'n van tornar a dins de casa.

L'arbre va quedar inconscient durant mesos. Quan va arribar la primavera, les primeres branquetes i fulles verdes van començar a brotar dels troncs tallats. Encara molt adolorit i desubicat, va començar a recordar el que li havien fet els humans. Es va començar a enfurismar. Va mirar al seu voltant, i va veure que la seva llenya estava apilada al costat de la barbacoa. La ràbia li feia bullir la saba. Com podia ser que els humans fossin tan despietats? Això els hi faria pagar! Reunint les poques forces que li quedaven, i ple de ràbia, va eixamplar encara més les seves arrels, i les esquerdes de la casa van créixer ben bé un pam.

-Com pot ser? -van preguntar els humans de nou als jardiners- No hi ha manera de mantenir aquest arbre a ratlla? -Em sap greu, senyors, -els va respondre l'expert- però no ens queda altre remei que matar-lo. Ep!, però no us preocupeu, com que sou amics de tota la vida, us faré un bon descompte!- I de nou va arribar l'exercit de jardiners, equipats amb les seves motoserres. Aquestes eren noves: semblava que el negoci de la jardineria funcionava molt bé últimament. I un altre cop aquell soroll atronador. Sobre les ferides encara obertes al tronc, van tornar a incidir les dents de les serres; i del que havia estat un arbre alt i fort, en van deixar només la soca. Tot just va tenir temps d'acomiadar-se: -Adéu, humans, i gracies per regar-me i cuidar-me cada dia.

Ara els humans tenen molta llenya per fer barbacoes, però mai les fan al jardí: els molesta el sol que abans l'arbre tapava.