21 de nov. 2014

Una nena que es deia Pandora

Hi havia una vegada una nena que es deia Pandora.

A la Pandora li agradava jugar al pati amb els altres nens i nenes, i era especialment hàbil trobant els millors amagatalls quan jugaven a fet i amagar. Les seves assignatures preferides eren música i gimnàstica.

Després del cole mirava els dibuixos a la tele, i de tant en tant jugava amb el seu pare, que estava a l'atur i per això podia estar a casa amb ella. Però, és clar, la Pandora no sabia que volia dir estar a l'atur, era massa petita.

A l'hora del pati, sempre esmorzava el mateix: galetes amb xocolata. Era el seu esmorzar preferit. Cada matí, el seu pare li embolicava unes quantes galetes amb paper de plata i les hi guardava a la butxaca petita de la motxilla, acompanyades d'una mica de xocolata.



Les galetes amb xocolata li agradaven tant, però tant, que no podia entendre que la resta dels nens no en volguessin menjar també cada dia.

Un cop va pensar que potser era perquè la resta de nens no havien provat les galetes i la xocolata tan bones que el seu pare li preparava. Així que aquell dia, a l'hora del pati, es va decidir a repartir el seu esmorzar entre els altres nens, perquè les poguessin provar.

- Gracies, però és que a mi no m'agrada la xocolata! - Li va dir el Xavi, que era el nen més petit (d'edat i d'estatura) de la classe.
- Però si la xocolata és la cosa més bona del món! - Li va contestar ella.
- La xocolata te color de caca i és fastigosa. I si en menges massa et sortiran caries a les dents! - Va dir el petit Xavi, senyalant-li la boca.
- Tens por de les caries i per això no vols menjar xocolata! - Va concloure la Pandora, i va marxar a oferir el seu esmorzar a algú altre.

- Les galetes amb xocolata són bones, però a mi m'agrada esmorzar alguna cosa diferent cada dia - Li va explicar la Paula, una nena que sempre seia amb la Pandora a música.
- Però per què vols menjar res més, després de provar el millor esmorzar del món? - Va replicar la Pandora, amb sorpresa.
- A mi m'agraden totes les coses diferents que menjo! Menjar el mateix cada dia és un avorriment. - Li va intentar fer entendre la Paula.
- El que dius no té ni cap ni peus! - Va deixar anar la Pandora.

Es va passar tot el pati intentant fer entendre als altres nens que el que ells esmorzaven no era tan bo com les galetes amb xocolata, però no va aconseguir convencer a cap dels seus companys de classe, i a sobre s'havia quedat sense esmorzar per ella. - Són uns cap cuadrats - pensava enfadada - tan acostumats a menjar coses dolentes, que no s'adonen del que és bo de veritat.



Després de classe, com cada dia, el seu pare la va anar a buscar al cole i la va portar a casa.

- Si el Xavi provés el meu esmorzar, s'adonaria de que fins ara ha estat equivocat. - Rumiava aquella nit, estirada al llit abans de dormir.

Així doncs, l'endemà va decidir tornar-ho a provar amb uns altres mètodes. Va obligar al Xavi, que com que era el més petit no es podia defensar, a que es mengés les seves galetes amb xocolata. La Pandora es tornaria a quedar sense esmorzar, però estava convençuda que així li obrirà els ulls al Xavi. En el fons, li estava fent un favor!

- Que me'n dius ara? A que és molt millor que el teu esmorzar fastigós? - Va dir convençuda.
- No! No ho és! - Plorava el Xavi, mentre s'escapava de la Pandora i corria cap a la senyoreta.
- Si et xives ets un xivato! - Va cridar-li la Pandora, asustada de veure venir que la renyarien.

I tant que la van renyar. El Xavi va vomitar sobre la senyoreta. No us en donaré detalls, però allò era certament desagradable. Tots els nens ho van veure, i més d'un va sentir també ganes de vomitar. A la Pandora la van castigar tota l'hora del pati sense jugar. Enfadada, li cridava a la senyoreta - A sobre que jo m'he quedat sense esmorzar!



I avui, han passat vint anys d'aquell dia. Des d'aleshores, el Xavi no pot ni veure les galtes ni la xocolata. La seva sola olor el posa malalt i li fa venir ganes de vomitar.

I la Pandora, encara avui, pensa que els altres són estúpids quan no fan el mateix que ella. Que no són feliços.