Hi havia una vegada un arbre petitó. L'arbret vivia feliç al jardí d'una casa d'humans, que el cuidaven i el regaven. A l'estiu, les formigues se li enfilaven a les branques i li feien pessigolles, i a l'hivern el vent el feia ballar i li remenava les fulles. I així, l'arbre creixia feliç.
A vegades, però, sense saber per què, els humans li tallaven les branques més baixes, que no els agradaven, i l'arbre es quedava tant trist i ensopit que ni el pessigolleig de les formigues l'aconseguia animar. Cada cop que el podaven, l'arbre plorava i plorava, però els humans mai l'escoltaven. I ell no ho entenia pas, doncs quan els humans li parlaven a ell, ell sempre els escoltava.
Un dia, quan era més gran, una heura trepadora se li enfilà pel tronc i li va dir: -Arbret, arbret, tu que ets tan alt i fort, com permets que aquests miserables humans et tallin les teves branques i no et deixin créixer tranquil? -Bé, heureta -va dir l'arbre-, els humans sempre m'ho han fet, això, però ells també em cuiden i em reguen... és la manera en que vivim junts. -Ai! Arbret, arbret, tan gran i encara tan innocent -li va contestar l'heura-, tu als humans no els necessites per res, no veus que la pluja ja et regarà, i els animals que viuen a les teves branques et cuidaran millor que ho fan aquests humans? -No ho sé, heureta, -va dir l'arbre, confós-, potser tens raó, però que hi puc fer jo, si els humans em tallen les branques que no els agraden? -Escolta'm, arbre, -li va indicar l'heura- si els humans t'empipen, només has d'estendre les teves arrels per sota de casa seva, i fer-les créixer i créixer fins que el terra s'aixequi i les parets s'esquerdin, així n'aprendran! -No, heureta! -va exclamar l'arbre- en el fons els humans són els meu amics i no els hi vull trencar la casa... I ara ves-te'n, que les teves fulles em tapen el sol i m'espatllen l'escorça! -Bé, arbre, com tu vulguis... però ja t'ho trobaràs -va concloure l'heura, i es va desentortolligar del tronc.
I així l'arbre, any rere any, plorava mentre aguantava les podes. Poc a poc, però, els seus plors i la seva tristesa s'anaven convertint en odi cap als humans. Un mal dia, desolat perquè els humans l'havien tornat a podar, va recordar els consells de l'heura, i va començar a fer créixer les seves arrels per sota de la casa dels humans. Al principi ni se'n van adonar, doncs les arrels de l'arbre creixien molt a poc a poc, però any rere any, poda rere poda, l'arbre enfadat feia les arrels més i més grosses.
Poc a poc, les esquerdes van començar a aparèixer a la casa dels humans. Quan se'n van adonar, preocupats, van cridar al millor expert que hi havia al poble, per a que als aconsellés. -Això que us ha passat és un cas ben típic de danys per arrels, per haver deixat que aquest arbre vostre creixi massa. Que ja el podeu cada any? Em sembla que li haurem de tallar la meitat de les branques perquè pari de créixer! Tranquils, que us faré un bon preu, preu d'amic!- I acte seguit van arribar els jardiners amb les seves potents motoserres. L'arbre es moria de por! Plorava, demanava perdó, cridava i cridava, però el soroll de les motoserres retronava més fort que les seves súpliques, i ningú no el va sentir ni escoltar.
Quan els jardiners van marxar, els humans de la casa van mirar l'esquifida aparença de l'arbre, completament espatllat, i es van posar molt tristos. -No hi havia més remei- van pensar, i se'n van tornar a dins de casa.
L'arbre va quedar inconscient durant mesos. Quan va arribar la primavera, les primeres branquetes i fulles verdes van començar a brotar dels troncs tallats. Encara molt adolorit i desubicat, va començar a recordar el que li havien fet els humans. Es va començar a enfurismar. Va mirar al seu voltant, i va veure que la seva llenya estava apilada al costat de la barbacoa. La ràbia li feia bullir la saba. Com podia ser que els humans fossin tan despietats? Això els hi faria pagar! Reunint les poques forces que li quedaven, i ple de ràbia, va eixamplar encara més les seves arrels, i les esquerdes de la casa van créixer ben bé un pam.
-Com pot ser? -van preguntar els humans de nou als jardiners- No hi ha manera de mantenir aquest arbre a ratlla? -Em sap greu, senyors, -els va respondre l'expert- però no ens queda altre remei que matar-lo. Ep!, però no us preocupeu, com que sou amics de tota la vida, us faré un bon descompte!- I de nou va arribar l'exercit de jardiners, equipats amb les seves motoserres. Aquestes eren noves: semblava que el negoci de la jardineria funcionava molt bé últimament. I un altre cop aquell soroll atronador. Sobre les ferides encara obertes al tronc, van tornar a incidir les dents de les serres; i del que havia estat un arbre alt i fort, en van deixar només la soca. Tot just va tenir temps d'acomiadar-se: -Adéu, humans, i gracies per regar-me i cuidar-me cada dia.
Ara els humans tenen molta llenya per fer barbacoes, però mai les fan al jardí: els molesta el sol que abans l'arbre tapava.
