Sol i vell, amb la pell aspra,
al llit jeia cada vespre
i amb la espelma ja apagada
resava concloure la vida
abans d'arribar a la matinada.
Entre la fusta podrida
de la (com ell) vella finestra
s'escolava el vent i la tempesta.
El fred li entrava pel clatell,
li eriçava la pell, la pell de vell,
i sortia d'ell, en un tremolor.
Però ni tot el fred de l'exterior
era tant abatedor
com el que duia dins seu
des que, per algun càstig de Déu,
la va perdre en un segon
i va quedar tot sol al món,
sense família ni hereu.
I així moriria en la vellesa,
sense complir la promesa:
llegar la casa del pare en vida,
la vella casa de fusta podrida.
